Crítiques
Destino final 2. Dir. David R. Ellis El sorprenent èxit que va aconseguir fa tres anys l’estrena d’un film de terror adolescent amb aires a Serie B, una realització i posada en escena força cuidades i una original idea argumental que donava peu a tot tipus estrafolàries i divertides morts, sense necessitat de caure en els tòpics que marcaven en aquell moment el gènere de terror pensat per entretenir els teenagers, van fer de Destino final una petita joia de culte que com sol passar amb aquests casos torna a escena forçat per l’èxit que la seva predecessora va cultivar.
Així doncs, Destino final 2 compta amb la presència de dos dels personatges originals de la primera, el lligam de les noves víctimes amb el mateix que va succeir als joves de l’anterior massacre i una nova onada de morts d’aquelles mes imprevisibles, o això ens volen fer creure els seus creadors, que fan del film una seqüela-remake on les novetats escassegen al llarg i ample de tot el metratge. De ben segur, però, que tots aquells que no varen poder gaudir en el seu dia de la primera part disfrutaran d’aquesta segona entrega quasi tant com els que sí que la van poder degustar. Segur que en més d’una ocasió i quan fem referència a alguna seqüela hem sentit a dir aquella ja tan popular, i en poques ocasions errònia, frase que diu “les segones part mai són bones” i per alguna cosa deu ser. En el cas de Destino final 2, però, aquesta frase l’hem d’associar a la pèrdua de l’efecte sorpresa que tenia la seva antecessora quedant-nos així amb un renovat conjunt de morts que només serveixen per fer del film una seqüela intranscendent però disfrutable, divertida i esbojarrada com l’anterior.
Malauradament tot plegat, però, és una mica massa previsible. Com sol passar en aquests casos Destino final 2 és el punt de trobada per tots aquells fans del gènere i la porta d’entrada a l’atrotinat cervell d’aquells que busquen en el cine alguna pinzellada d’originalitat.