Crítiques
El día de mañana. Dir. Roland Emmerich A finals dels setanta el cinema catastrofista va alçar-se com un gènere propi amb una sèrie de títols que van crear història. En aquells temps, però, les pel·lícules es centraven exclusivament en desastres aïllats en un gratacels, un aeroport o una petita localitat. Les tècniques digitals van permetre que a mitjans dels noranta aquest gènere, que de mica en mica havia anat desapareixent, tornés amb força gràcies a títols com Twister, Armagedon, Volcano i un llarg etcètera que l’únic que van fer va ser el mateix que els setanta però amb molta més espectacularitat gràcies a uns efectes especials que el pas del temps havia millorat.
Així doncs, l’entrada al nou mil·lenni ens ha deixat a les portes d’El día de mañana, un film carregat d’excessos digitals, que no per això criticable, espectacular amb lletres majúscules que confirma que a aquestes alturs el límit visual de l’espectacle depèn exclusivament de la imaginació del seu creador. Meravelles digitals a part el nou treball de Roland Emmerich segueix la línia de la majoria dels seus treballs més populars, Godzilla i Independence Day. En aquesta ocasió, però, ha volgut diluir enmig de tanta fantasia digital i al·lèrgiques heroïcitats una sèrie de critiques i actes d’humilitat que han servit per ficar el dit a la llaga al govern americà, perquè, deixem-nos de ciència-ficció, si al govern de Bush hi ha algú amb un mínim de quatre dits de front segur que haurà entès la indirecta llençada per Emmerich que pretén deixar-ne més d’un congelat.
A aquestes altures de la critica i com ja molt ve podeu deduir, no he parlat en cap moment dels actors protagonistes perquè, com en moltes altres pel·lícules d’aquest estil, no son més que l’acompanyament humà a un món digital digne de ser admirat.