Crítiques
En la oscuridad. Dir. Jonathan Liebesman Si hi ha un gènere que té un públic fidel, aquest és, sens cap tipus de dubte, el del cinema de terror. No importa la pel·lícula ni la nacionalitat, perquè sempre hi han persones, en la seva majoria joves, disposades a passar una bona estona, d’emocions fortes, tancades en una fosca sala de cinema.
Maltractats com cap altre seguidor de qualsevol altre gènere, els fans del terror han patit a les seves pròpies carns nombroses pel·liculetes d’aquelles pensades per a teenagers als quals sembla que els seus creadors tractin com a estúpids. Així doncs, i com ja fa temps que denuncio (per dir-ho d’alguna manera) des d’aquestes mateixes línies, el cinema de terror ha ressorgit de nou amb força arran de les famoses Scream i companyia, fet que ha provocat tota una munió de pel·lícules carregades de tòpics, sobresalts insuportables i maníacs que es creuen estrelles de la funció en un nom farcit de jovenets universitaris disposats a perdre el cap a la primera de canvi. No és d’estranyar que mentre un servidor intenta afrontar, carregat d’il·lusió renovada, la projecció de En la oscuridad no es pugui estar, i mentre a la pantalla se’n poleixen uns quants, de deixar anar algun sospir, i com qualsevol primerenc enamoradís, de certa nostàlgia cap a totes aquelles pel·lícules dels vuitanta on el terror es palpava sense necessitat de crits i sacsejades de càmera. En la oscuridad abusa dels tòpics que, i com tantes altres pel·lícules del mateix gènere dels últims anys, desllueixen un inici força prometedor, fent que cada escena recordi per alguna o altra cosa El fantasma de la ópera, La sombra del Faraón, Dracula o fins i tot Darkness.
Malauradament, tot això fa pensar que l’originalitat en el terror està morta, o com a mínim això podem pensar si mirem En la oscuridad, tot i que sempre queden títols a recuperar com Jeepers Creepers.