Crítiques
Van Helsing. Dir. Stephen Sommers Com només ho pot fer la gran parafernàlia cinematogràfica de Hollywood, un cop més i gràcies a la publicitat, ens han venut una moto que no tira ni empenyent-la. L’oferta de veure Van Helsing enfrontat al mateix temps a monstres tan mítics com l’home llop, el monstre de Frankenstein, Mr. Hyde i l’immortal Dràcula era d’allò més sucosa.
La veritat, però, sigui dita, la por que a priori podia suscitar el film no era per la unió de tots aquests personatges tan cèlebres en una mateixa cinta, sinó per la presència rere les càmeres d’Stephen Sommers, realitzador que combina aventura i sèrie B com pocs. Protagonitzada per un Hugh Jackman i una Kate Beckinsale fora de lloc, el film ens presenta, amb un inici interessant i prometedor, un Van Helsing, que és el superagent d’una organització secreta interreligiosa amb seu a Roma que es dedica a salvar la humanitat de ser devorada per l’home del sac. Va equipat amb tot tipus d’artilugis de la més puntera tecnologia d’un segle XIX fantàstic i que per postres compta amb les queixes dels seus superiors i l’ajuda d’un desvergonyit inventor i capellà a hores convingudes. De tota manera, aquestes pinzellades d’humor paròdic no arriben a quadrar en un guió mancat de vida que fa aigües per tot arreu. Van Helsing queda ràpidament reduït a una exhibició d’efectes especials, no en totes les ocasions excessivament afortunades, i una forta sensació de déjà vu.
Desgraciadament a aquesta sensació hi hem de sumar unes quantes “fantasmades” en un entorn on el vampir, aquell ésser temut durant segles, és la imatge patètica del clàssic aristòcrata europeu d’accent ridícul a qui l’heroi es passa tota la pel·lícula intentant descobrir el secret que amaga, mentre l’espectador pensa que no es tracta d’una altra cosa que de la seva sortida de l’armari.